Conferència de la Societat Catalana d’Estadística

Conferència de la Societat Catalana d’Estadística

Del Servei Central d’Estadística a l’Institut d’Estadística de Catalunya: quasi seixanta anys d’història

a càrrec de Eduard Bonet i Guinó

15 de març, a les 18:30h. Sala d’Actes de la Facultat de Matemàtiques i Estadística de la UPC (Pau Gargallo, 5. Barcelona)

Antic director de l’Institut Central d’Estadística i Documentació, antic president del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya i primer president del Consell Català d’Estadística

Per saber-ne més entreu a la notícia. Podeu baixar documentació addicional si cliqueu els vincles.

ebonet

Avui no hi ha possibilitat d’altre sentiment
tan fantàstic com el del matemàtic.
Robert Musil. L’home matemàtic (assaig)

Eduard Bonet i Guinó va néixer l’any 1936 a Girona, a la plaça de Sant Pere. La plaça és a quatre passes de la confluència de l’Onyar amb el Ter, un fet que potser ha tingut alguna importància en el seu interès de sempre per lligar ciència i eloqüència. Trobareu aquesta preocupació en el Bonet de Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres(disponible al web de la Residència d’Investigadors, 2009), i una mica abans en el Bonet de les I Jornades de Llengua i Estadística (novembre de 2008; el teniu al web de l’Idescat). Però també hi és en el Bonet més jove dels Espais de probabilitat finits (Lavínia, 1969), tancat amb la col·laboració del poeta Gabriel Ferrater i Solé (1922-1972).

En el Pròleg d’aquest volum, signat al Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada, Bonet escriu que va debatre amb Ferrater «molts problemes d’adaptació de la terminologia i de l’estil d’exposició matemàtics». S’havien conegut la primavera de 1968, i la seva amistat es va reforçar moltíssim arran el llibre. La importància atribuïda per Bonet a les seves discussions és tan gran que Ferrater consta a la portada, com a coautor.

Per entendre bé les coses cal saber que, a més de poeta encertat, Ferrater era amic de les matemàtiques. Va cursar la llicenciatura durant tres anys, fins que s’hi van interposar les dificultats d’una pràctica amb un teodolit i la Poesia. Ara bé, aquests entrebancs no li van impedir pas batejar Teoria dels cossos un dels seus llibres, per atribuir qualitats sensibles a una estructura algebraica. Per reblonar el clau, Bonet va introduir en l’edició de 1975 una Nota on feia una «recomanació privada» en favor de Ferrater, mort tres anys enrere. Havia estat un traductor molt compromès de la versió preliminar d’Espais de probabilitat finits, escrita inicialment en castellà. No va traspassar a la manera tradicional dels poetes (tuberculosos, en una mansarda), ni com se suposa que ho fan alguns matemàtics (bojos): va triar la mateixa mort del seu pare. Però tot això són figues d’un altre paner. Nosaltres érem a la confluència de l’Onyar i el Ter, o com enllestir com cal un text sobre espais de probabilitat: amb una mica de música estocàstica de Mestres Quadreny i un Epíleg engrescador i esmolat.

A Eduard Bonet li agrada recordar, de l’època que va estudiar matemàtiques a Barcelona, l’Anàlisi matemàtica I del doctor Linés i la Geometria del doctor Teixidor. Es va formar en una Universitat on sovintejaven assignatures amb matrícula de deu o dotze alumnes, tret del primer curs —més dens a causa dels repetidors. Una cosa porta l’altra, i al final va acabar doctorant-se a la mateixa UB i fent de professor encarregat de l’assignatura Processos estocàstics. Va ingressar com a professor a ESADE l’any 1962, gairebé des del començament d’aquella casa, i va organitzar el Departament de mètodes quantitatius. Després vindrien més cursos de teoria de probabilitats a la UB, l’experiment de fer docència en l’ensenyament secundari (resumit en el text Fonaments d’Estadística, publicat l’any 1972 per Teide, amb dibuixos de Saltés), altres cursos de matemàtiques i estadística a l’Escola d’Arquitectura de la Politècnica de Catalunya, la creació del Ph. D. Programme in Management Science d’ESADE, la càtedra de la Universitat Ramon Llull, també a ESADE, i l’etapa del vicerectorat. Avui, Eduard Bonet exerceix de catedràtic emèrit a ESADE. A banda, s’ha de preocupar de trobar estones per a les seves obligacions de Membre emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans i també algun temps per als afers de ploma —no té cap mandra a fer d’articulista regular; trobareu un exemple d’això a les seves Observacions Impertinents, adreçades als estudiants universitaris cada setmana durant el curs 1992-93. Des del febrer es van dir El llenguatge i els dies, un títol de reminiscències planianes.

La preocupació d’Eduard Bonet per l’epistemologia, concretada en els cursos que hi imparteix, deixa fora de dubte la importància que atorga a la manera de fer ciència estadística, i als problemes del mètode i del valor del coneixement. Ara bé, la carrera professional d’Eduard Bonet va quedar empeltada des de l’any 1978 amb els problemes de l’estadística pràctica de Catalunya. El 12 de gener d’aquell any el President Tarradellas el va nomenar cap del Servei Central d’Estadística i Documentació, reconvertit més tard en un Institut Central d’Estadística i Documentació.

No és el moment, ara, d’explicar les vicissituds d’aquell incipient sistema estadístic. A més, ho farà molt millor el mateix Eduard Bonet en la seva conferència. N’hi ha prou, de moment, amb saber que l’Institut Central es va dissoldre l’any 1984, perquè la Generalitat va decidir-se a participar en un organisme dit Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya. El Consorciera un ens de l’administració local, creat a mitjans de la dècada de 1960 gràcies a l’empenta de Lluís Carreño, un sociòleg convençut de la importància de l’estadística. Eduard Bonet el va presidir entre 1984 i 1989, període durant el qual el Parlament de Catalunya va promulgar la primera Llei d’Estadística de Catalunya després de la dictadura, la Llei 14/1987. Finalment, l’any 1989 el Consorci també va ser dissolt i els seus actius es van integrar en un Institut d’Estadística de Catalunya nou de trinca, que és l’institut que hi ha ara mateix.

Eduard Bonet fou nomenat President del Consell Català d’Estadística, càrrec que va ocupar des de 1989 fins al 2003. També és de la seva època la segona llei d’estadística, avui vigent, promulgada l’any 1998. El nostre convidat duu a l’espatlla, per tant, vint-i-cinc anys d’estadística oficial… sense que se li hagi avariat el bon humor!
Barcelona, març de 2011

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies