Publicacions

“L’essència de la vida és la improbabilitat estadística a escala colossal.”

                                                                                                                                                                    Richard Dawkins

Al marge de la secció de notícies, on volem mostrar el més interessant del que succeeix al nostre món, obrim aquest apartat per tal d’oferir-vos una altra plataforma on compartir tots aquells fets, resenyes o recomanacions que desitgeu.

edgew

Estadístic del trimestre

Un estadístic d’origen català: Francis Y. Edgeworth

Francis Ysidro Edgeworth, 1845-1926.

Sembla que va aprendre matemàtiques i estadística tot solet. A Oxford vivia en una habitació que llogava per setmanes i nedava en un estany dit “Parsons’ Pleasure”. La resta del temps el dedicava a llegir els llibres de la biblioteca, a redactar textos d’economia i estadística i a fer d’editor de l’Economic Journal.

Tot això ens importa molt, perquè Francis Ysidro Edgeworth és la major contribució catalana a l’estadística, per la via genètica: la mare era catalana. Es deia Rosa Florentina Eroles, nascuda a Organyà (Alt Urgell), l’any 1815. Era filla d’un general guerriller del Pla de Sant Tirs que es va haver d’exiliar a Londres l’any 1823. Quant al pare, es deia Francis Beaufort Edgeworth. Va néixer a  Edgeworthtown (comtat de Longford, Irlanda) i, com es pot deduir fàcilment, era de casa bona.

 

soce nums2

Divertiments estadístics

Rareses i enigmes per a ser resolts

Hi ha càlculs molt senzills i molt sorprenents. Els estadístics ens passem el dia fent càlculs, i a vegades podem ser víctimes de les paradoxes.

Per exemple, es demostra molt fàcilment que un quilòmetre i setze metres són el mateix. Vejam:

Pas 1 (enunciat) 1 Km = 1000 m
Pas 2 (dividim a banda i banda per 4) 0,25 Km = 250 m
Pas 3 (fem l’arrel quadrada, també a banda i banda) 0.5Km = 15,8 m

Ja està: mig quilòmetre són 15.8 metres (arrodonit, setze metres). No sou de la mateixa opinió? Potser no.

Top

Lopez

La Societat Catalana d’Estadística i l’ofici d’estadístic

Les complexitats de la feina d’estadístic justifiquen l’existència d’una associació d’estadístics

Comptar i classificar en categories sembla una banalitat completa fins que es prova. Com es compten les abelles d’un eixam, si no paren quietes i són perilloses? Un troba de seguida que comptar no és senzill, que fins i tot els casos més insospitats s’emboliquen i que cal recórrer a l’ajuda de les persones que compten a sou. De fet, és així com tots nosaltres ens guanyem la vida. Tenim la mà trencada a comptar i, a més, canviem entre nosaltres tècniques i mètodes per fer-ho. No sembla difícil, doncs, argumentar que hi ha un ofici d’estadístic i també que una associació d’estadístics és un resultat natural.

Potser ofici estadístic és una expressió més exacta que professió estadística. La professió depèn d’un títol o d’una manera de fer diners, i si d’estadístics n’hi ha hagut sempre, de titulats en estadística no n’hi ha hagut a casa nostra fins fa quatre dies. Hi havia persones capaces de fer estadístiques, però no hi havia estadístics amb un diploma acadèmic específic, i ja se sap que sense acadèmia no hi ha professió, només ofici. A més, això de l’estadística té una mica d’art manual, de forma que dir-ne ofici, i no professió, segurament ja va bé.

Sigui com sigui, l’essencial és que entre nosaltres l’estadística ha quedat fins fa ben poc a càrrec de matemàtics, enginyers, informàtics, economistes i demògrafs, per exemple. En tot cas, a càrrec de gent diversa, poc nombrosa i sovint reclosa en l’administració pública. Tampoc és clar que qui produïa més estadístiques fossin els mateixos que ho sabien fer millor, ni que els més ben formats en estadística trobessin cap interès en els problemes estadístics corrents. I si la producció d’estadístiques era un assumpte més aviat estèril i avorrit es comprèn que la difusió ho fos igualment, d’estèril i avorrida. L’estadística era un assumpte per a convençuts.

Però les coses ja no són ben bé així. Ja fa anys que les nostres universitats ofereixen itineraris explícits en estadística i també que l’estadística ha vessat els límits clàssics de l’administració pública: hi recorren la recerca clínica, la distribució comercial, els partits polítics, la indústria tèxtil, les assegurances, els mitjans de comunicació, les finances i, en la pràctica, gairebé tothom. L’estadística ja no és tampoc una variant de l’arqueologia. Està feta per orientar i decidir. Posa límits al futur que podem imaginar i ajuda a arribar-hi, o a evitar-lo.

No hi ha raons, doncs, per les quals l’estadística hagi de continuar en condicions de guerrilla. Potser ens toca als que ens hi dediquem fer un esforç per normalitzar l’ofici. Als estadístics ens correspon definir-lo, reforçar els seus lligams amb la universitat, popularitzar-lo i guanyar-li el reconeixement de tothom.

Xavier LÓPEZ ANDRÉS